Bienvenido/a a mi blog personal

Bienvenido/a a mi blog personal

jueves, 13 de febrero de 2014

La dena dels xixanta


L'edat es porta al cor...no és una qüestió de sifres...pero també és cert que l'allau de vivències que any darrere any acumulem en el nostre esperit nos dòna una visió retrospectiva en la que es barreja lo positiu i lo negatiu del nostre trànsit per la vida. Llavors l'anhel d'esmenar allò que hem fet malament es manifesta com un repte...com una ilusió. Acostuma a ser en entrar en la dena dels xixanta quan esta inquietut comença a ser rellevant i nos atrapa el carisma d'allò que difícilment pot dur-se a terme ... Fon així com naixqué este poema inclòs en el llibre “Memòries en valenciana rima” que dedique de manera especial als meus amics i amigues que viuen en serenitat esta rica etapa de la seua vida o be estan a punt de entrar-hi... També podeu vore la seua versió en vídeo poema musicat en una barroca melodia d'Albinoni.



La dena dels xixanta
"Tébea primavera d’hivern és la dena dels xixanta
quan l'aucell de l’ilusió mamprén encara la volada
i esquivant els llòbrecs augurs que habiten la nit callada
encén la llum del matí assossegant la por que l’espanta."

"Lluntans queden atres temps en que la passió desbordava
els torrents de la vigor plena d'espenta i de confiança
i escapant-se de l'entranya blasonava una puixança
de joventut enardida com onada en la mar brava."

"Hui que un zèfir esmortidor la llau de la nit atansa, 
quan l’ilusió ya és quimera que fuig en l'ala trencada 
i a soles el clic dels recorts reviscola la mirada, 
se sent l'existència passar en braços de l'enyorança."

"Tot lo passat se reviu en el prosceni de l'ànima,
allò que nos porta efluvis del temps de grata bonança
i lo que als llavis aboca regust de desesperança,
inclòs al llibre dels fets en policromada làmina. "

"I si eixe inventari evidencia una consciència culpable
aquell que vullga esmenar-lo refent son vital trayecte
que s'afanye en la partida per a borrar tot defecte
abans que el destí sagelle la sentència inapelable."


jueves, 30 de enero de 2014

A vora mar

L'hivern acostuma a oferir als que tenim el privilegi de viure a vora mar i estimem la natura unes matinades espectaculars. Les aigües són un espill adormit. Una galdufa de placidea domina el panorama. El sol emergix en l'horisó al igual que una enorme taronja vermella com un immens ull del món que sembla mirar-nos en plaer i nos acarona en el seu calor travessant els escassos i desfilats núvols. Tot fa olor a matinada fresca...En el meu llibre “Memòries en valenciana rima” vaig glossar estos màgics moments del naiximent d'un nou dia a través del sonet que seguix, que també podeu vore en format videopoema amanit per una preciosa melodia d'Albinoni.



"Duya la brisa fragàncies de sal
matinada fresca a vora la mar
quan la lluna fonent-se en lo dia clar
adormia els grocs traços del seu fanal."



"Siluetes pintades al roqueral
de blanc les gavines volien tacar
el blau de les aigües del seu llindar
guanyant les planures del litoral."



"Regnava un silenci sacramental
bolcant la galdufa crepuscular
fugaç bambolla del cèlic tendal."



"I en apagar-se la llàntia estelar
quan la nit descansava al seu fosc nial
la nau d'un nou dia tornava a salpar."

jueves, 23 de enero de 2014

Prosa, poesia i amor.

La faula és un mijà d'expressió especialment atractiu per aquells que estimem la poesia i nos agrada gojar de les coses chicotetes. Tindre com interlocutor a un ser no humà, siga animal, planta o qualsevol atre pertanyent a la nostra natura és força idòneu per a establir conceptes, idees i pensaments així com per a expressar sentiments. 
Seguixen sis sextets en rima consonant frut d'una vesprada d'hivern escrits en la meua antiga llengua materna.





“Fon un matí que nevava
quan obrí mon finestró
i a un aucellet petorrí
tacant el blanc del jardí
tremolant i en postració
vaig vore que m'aguaitava.”

“Mogut per fonda tristor
pronte acodí al seu auxili
i son cos escarransit
hoste del meu càlit pit
trobà per fi un domicili
recuperant la vigor.”

“Mai de mi se separava
clar de dia o fosca nit
content arreu me seguia
quan llegia o escrivia
o caminava enardit...
tot lo meu l'interessava.”

“Una vesprada plujosa
érem tots dos dialogant
i me digué en simpatia:
-per qué ya no escrius poesia?
sols ho fas de tant en tant
només cultives la prosa.-”

“-Amic meu-, li responguí,
-l'essència humana ambiciona
allò que en lo cor no té
i yo el meu el tinc replé
de l'amor per una dona
que és musa del meu camí.-”

“-Per ad ella tot voldria:
mil garlandes de fortuna,
entendre-la en l'ansietat
i al seu gust fer-li costat.-
-Trobes prosa en ma tribuna
perque ya tinc la poesia.-”



domingo, 5 de enero de 2014

Anhelos escondidos

Las frías jornadas invernales deparan momentos inolvidables al caminante que acomete largas travesías de montaña. Años atrás una solitaria salida en ese momento mágico del amanecer me inspiró este poema que publiqué en mi libro "Rimas para el recuerdo". Posteriormente su versión en mi querida lengua  valenciana formó parte de mi poemario de 2010 "Memòries en valenciana rima" con el título "Anhels incògnits". Quien lo desee puede acceder a su formato vídeo poema que viene acompañado de una preciosa melodia de Telemann.








Fría alborada de Enero cuando salgo a caminar
abandonando arrugado el sudario de percal
carcelero de los sueños de mi inquieto dormitar
en las largas noches muertas de la tiniebla invernal.

Mi sendero serpentea entre la turbia calina
dejando atrás el cobijo del frondoso matorral,
salpicado por los charcos que la escarcha matutina
adorna con los destellos de sus púas de cristal.
Despereza un quieto cielo que comienza a despertar
encendiendo sus azules con la chispa matinal,
hora bruja sólo rota por mis botas que al pisar
profanan con sus crujidos el silencio virginal.
Ascendiendo por la alfombra de algodones de azahar
que ilumina la sonrisa de la aurora boreal
mis anhelos escondidos quieren la luz cabalgar
buscando en el horizonte su morada celestial.

¿Cómo evitar que los sueños huyan de la oscuridad?
¿Cómo encerrar los anhelos en un cofre de metal?
Son los sueños avecillas que vuelan en libertad
y mi anhelo un dulce ensueño que quiere ser inmortal.

martes, 31 de diciembre de 2013

Alba freda


L'alba freda de l'hivern a vora mar és un espectàcul únic que val la pena contemplar. La natura marina mostra el seu exclusiu imperi de grandiositat i bellea a qui a ella s'atansa. En un màgic sortilegi et fa presoner de sensacions úniques impossibles de viure en qualsevol atre moment del dia. Com devot amant de la mar han estat innumerables les ocasions en que he pogut tastar unes emocions que sempre han commogut la meua ànima. Algunes d'estes sensacions estan glossades en les dècimes que seguixen i que formen part del meu poemari "Memòries en valenciana rima" publicat el 2010 i que també podeu vore en format vídeopoema amanit ab la música de Mussorgsky.




                                             "L'alba freda del temps cru
cobrix en boires de dol
penyascars d'arestes feses
per les ones que Neptú
remou en el seu trident
entre el grallar estrident
d'aus marines que sorpreses
van remontant el seu vol
abandonant en estol
les manses aigües turqueses."


                                             "Sentint una ariçonada
emborronant-me la pell
a peu dret vora la mar
veig la blanca desbandada
tacar el celest confí
que fulgura alabastrí
i a l'hora crepuscular
devé immensurable cell 
que despenjant-se burell
es fon en la plenamar."


                                             "El meu sí respira a lloure
baf salobre de la broma
que sura pel litoral
en tant que l'astre de coure
despuntant per l'horisó
és far que en sa translació
fidel a llitúrgia ancestral
esplendent arreu s'aploma
colorejant en sa ploma
el gris entorn hivernal."


                                             "Desfaig en les meus botes
tènues trenes de bromera
que voregen l'arenal
sentint al rostre les gotes
esmicolar-se mansuetes
en un purneig de miquetes
que escarota el vendaval
quan sa còlera llibera
escampant la torrentera
del seu poder colossal."


                                             "L'ànima tinc presonera
del trist lament de la mar
que al sofrir d'Eolo la llau
l'angoixa calmar volguera
transformant-se en clos estuari
inexpugnable escenari
que trespolat pel cel blau
fora arredossada llar
regolfa de benestar
i quiet santuari de pau."

jueves, 26 de diciembre de 2013

Decembre

Sant Esteve ès dia de retrobaments en el que la paraula "família" pren un protagonisme especial  per a moltes ànimes a quines el curs de la vida ha portat a viure en solitut i que poden gojar en estos dies d'una treua tant si el camí ha estat voluntàriament escollit com si ha sigut la propia vida qui els ha dut a esta situació en el seu trist devindre. Tot abans de tornar a la realitat que marquen les dotze campanades de l'Any Nou.
Un poema del meu llibre "Memòries en valenciana rima" que parla d'esta treua en la vida de tantes ànimes infelices que també podeu ver en format vìdeo acompanyat de la bella música de cámara de Telemann.


"Quan l'albor del dia bandeja la fosca
i entre la celestia la nit s'embosca
buscant la galàxia on cova l'estel,
engrunsa l'orage pixques de gèl
que tenaç l'hivern abat implacable
per abillar un Decembre entranyable
recobrint lo paisage en níveu vel.

És temps en que brolla la melancolia
i l'ànima sura buscant companyia
que, consellera venint-li en ajuda,
torne el vigor a la ment desvalguda
igual com fa el blat germinant l’espiga
en terra fèrtil que la saó prodiga
per a que hi creixca sana i revinguda.

Com ona trencant-se en son apogeu
els bons sentiments escampen arreu
un fum de desijos que omplien el cor
quallant en proposta de preat valor:
Cal lo primer empresonar l'orgull
i una vegada salvat este escull
obrir els braços donant nostre amor.

En blanques estoalles al menjador
trenquen les rialles plenes de candor
quan la família en feliç comunió
li tanca la porta a la desunió
i en càlit entorn de pau i harmonia
tornant-li l'esquena a la hipocresia
fa la trobada un esclat d'emoció.

Toquen campanes en la mijanit
que pronte es difonen cap a l'oblit
i a l'any li donen puntual colofó
en tant que els propòsits són ya ilusió,
flocalls de cotó, simple borumballa,
trists esgarranys de candor i de rialla
cremant al vell regne de l'ambició."

sábado, 21 de diciembre de 2013

Sagitari

Esta vesprada a les 17,11 h. l'hivern tindrà  el seu inici astronòmic. La constelació de Sagitari donarà el relleu a la de Capricorn i arribarà el solstici, tret de sortida d'una nova estació que nos anirà duent als dies més llarcs i a les nits més curtes. 
L'influència d'haver naixcut a l'ampar d'una carta astral ha otorgat a cada signe des de temps immemorials  determinats auspicis que molt a sovint coincidixen ab la personalitat d'aquells que li pertanyen.
L'enigma del zodíac és i ha sigut freqüent font d'inspiració de multitut d'escritors i com que tot lo estelar m'apassiona, en el meu poemari "Memòries en valenciana rima" vaig glossar a Sagitari el meu signe zodiacal per mijà del poema que transcric a continuació i que també oferixc en format vídeo acompanyat per una vibrant melodia de Mozart.


"Sagitari en la sageta
guia l'ànima viagera
quan camina per drecera
de trencada orografia,
pedaleja en bicicleta,
nada en calmada baïa
o cap a l'horisó s'emproa
centaure en oscilant canoa.

Quan nostre cor s'accelera,
percutixen en la ment
com els udols d'un dement
ensomis que rellampeguen
i en confusa borrachera
potents excipients despleguen
que esgolant-se al fluït del cos
el fan tenaç i fogós.

Pronte el vigor s'evidencia
en un ànim desbocat
si eixe elixir enchisat
anguileja per les venes
i en cega concupiscència
en quan ad ell t'encadenes
encés en màgiques flames
penses, sents, ensomies i ames.

I si per be o per a mal
consultat el calendari
vostre signe és Sagitari
i compartiu els preceptes
fixats en sa carta astral,
prengau del seu dir els reptes
i en lo cor viu i arriscat
obediu-los de bon grat.

Perque en la forma d'actuar
som deportistes sens cura,
folls atrets per l'aventura
i enamorats del perill,
nómades prests a explorar
que l'esforç trobem senzill
i adictes ferms que en l'acció
rebusquem satisfacció."