Bienvenido/a a mi blog personal

Bienvenido/a a mi blog personal

viernes, 11 de julio de 2014

El meu poble

Per a mi les arrels són molt importants i tot i que actualment al meu poble natal ya no tinc cap família mai no he perdut el contacte en el seu entorn. En ell he passat molts estius i el visite tot lo sovint que puc. 
Els meus antepassats directes l'habitaren quasi ininterrompudament per més de 500 anys tal i com documentalment consta en els archius històrics existents, fins que en l'any 1945 i en només 3 anyets d'edat vaig sortir d'ella en companyia dels meus pares.
Per tot això cada any escric alguna cosa barrejant els recorts en el sentiment. Poemes que se publiquen des de fa ya una pila d'anys en la Revista de les Festes de Moros i Cristians d'un Agost que ya s'atansa, 
El que seguix és el d'enguany en format acròstic i rimat en Dècima Espinela clàssica. 


En les terres del llevant
Lluint en roca guardiana

Milenària i sobirana
Es Cocentaina un diamant
Ullant la serra i la plana.

Poble de rancia noblea
Ombrallum de ma infantea
Brandant la creu de fortuna
Lluites hui en la mija lluna

En camps de festa i bellea. 

viernes, 27 de junio de 2014

Deixa`m mirar la mar blava...

La meua novela de 2011 en llengua castellana "Tiempo de Soledad", en la que tant m'identifique, diu al seu final tres coses: que aquell que mira molt de temps cap a la mar s'oblida de tot, que la natural inclinació a la soletat és difícil de domar i que no se pot eixir d'una manifesta individualitat.
Com que tots tres són traços del meu caràcter, no pot estranyar que el pas del temps haja confirmat en la meua persona lo llavors escrit.
També en la poesia trobem molt a sovint el reflex del estoïcisme amagat en lo més fondo de la individualitat del ser humà i un eixemple el tenim en este poema del meu paisà Lluís Guarner (1902-1986) que parla d'una marinera que només volia mirar la mar blava...


"Marinera dels ulls blaus
-diu la Joventut que passa-,
¿no vas a vila a la festa?
Fan ball de toia a la plaça, 
marinera de carn bruna! 
Deixa’m mirar la mar blava...

Marinera dels ulls fixos
-li diu la Vida que passa-, 
cada dia que s’en va 
una il-lusió, és esfullada 
i un neguit ens agullona...
Deixa’m mirar la mar blava.

Marinera d’ulls cansats
-diu la Vellessa que aguarda-, 
les il-lusions ja no tornen 
si un dia fugen de l’ànima; 
res ja esperes, marinera...
Deixa’m mirar la mar blava!

Marinera dels ulls cecs
-diu la Mort, que és arribada-, 
clou ja els teus ulls per a sempre; 
la terra és fossa que aguarda; 
oblida el mar, marinera...
Deixa’m mirar la mar blava!!"
Lluís Guarner (1902-1986)

viernes, 20 de junio de 2014

Galicia

Aunque el Camino de Santiago es recorrido los 365 días del año es a partir de estas fechas cuando recibe la mayor afluencia de peregrinos que con la mirada puesta en el santuario compostelano recorren los muy diversos caminos que a él conducen. La tierra gallega posee unas peculiaridades que la hacen diferente y única que hace años pude vivir en directo haciendo el Camino. En mi libro "Memòries en valenciana rima" las glosé en mi lengua vernácula en un poema cuyas estrofas acompaño y que también podéis visionar en formato videopoema musicado con una preciosa melodía de Scarlatti.



Bella aquarela barroca d'ufanosos atributs
escorç de verdors de ribera orlats d’ocres de cultiu
esguitat pels rulls de plata d'àgils riuets impoluts
que a vora les ries celebren son cónclau definitiu
i espentats per la marea marchen cap a horisons perduts.


Oferint la quieta image de siges endormiscades
ancorades al paisage com navetes terrenals
entre frondes de camèlies i magnolies perfumades
darrere sa creu de pedra respiren pagos rurals
emboscats en la quiescència de boires i de rosades.


Com cíclop que es dessonilla lliberant el frenesí
al dellà de Finisterre s'alça un pèlec enfurit
que despenjant la tramoya del temporal marí
assota en colèric embat els penyascars de granit
assaonant valls i montanyes en acerp hàlit salí.


Si antany fon castro celta, brava terra del rei Breogán,
és enguany símbol de pau, trobada dels molts pelegrins
que des de lluntans territoris a Compostela van
tenaços en transhumància per calçades i camins
per a complir la quimera de fer seu l'anhel més gran.


I en abraçar-se a l'apòstol l’emocionat caminant
al temple un torrent de llàgrimes al cel voldria pujar
puix les penúries vixcudes són ya oblit que vola errant
i aquell que lo seu periple va sense creença iniciar
dins del seu cor sentirà lo foc de la fe crepitant.

martes, 10 de junio de 2014

Temps de canvis



La nostra vida és moltes voltes com les marcides fulles d'autumne que són joguet del vent sense que res hi pugam fer per a dominar-les. El vent dels canvis és un orage que sovint nos arrossega. Enguany es complixen 50 anys de la meua arribada a Barcelona formant part de la riuada de jóvens que llavors buscàvem construir una vida millor que aquella a que teníem accés en la nostra terra natal.
En els deures fets ara és arribat el moment de tornar ad ella. El meu cabell és més grisós pero m'acompanyen les forces i l'ànim seguix ben ferm. Al darrere queden un munt de vivències i per sobre de tot persones estimades que sempre seran presents al meu cor. Soc persona que sempre mira avant i que no tremola pel futur. Només vull viure el meu present i ho faré tot lo intensament que puga. 
Així ho vol dir la meua poesia.


La quilla trenca implacable 
les ones en dos mitats
espentant la meua nau
cap l'horisó de la mar.
A babor núvols d'angoixa
a estribor la soletat
mentres s'afonen al pèlec
els recorts d'un temps passat
i al cel un blanc de gavines
dibuixen la llibertat.


Puix si una etapa termina
atra creua el fosc llindar
que a llocs incerts encamina
tal com fa l'ànet daurat
de l'assur del meu quarter
que en lo ferm del seu volar
viu, atrevit i obstinat
és metàfora genuïna
de l'instint aventurer
i espill on me vullc mirar.

miércoles, 28 de mayo de 2014

Tiempos dorados

Mis primeros escarceos en la poesía creativa datan del inicio de mi madurez y lo fueron utilizando el idioma castellano, la lengua impuesta en mi época escolar en la que me eduqué y en la que siempre he escrito y continúo haciéndolo mis ensayos y novelas. 
Sólo más tarde mi poesía fue derivando hacia mi querida y hoy tan prostituída lengua valenciana natal como un homenaje a unos orígenes ya lejanos. De aquella primera época quiero hoy rescatar un poema que formó parte de mi primer libro de poesía "Desde el porche de mi casa" y que aún conserva una extraña lozanía al tomar el protagonismo de mi futuro inmediato.


TIEMPOS DORADOS 

"Con ilusión acometen
mis sienes ya plateadas
novedosos horizontes
en lontananza

Caminos que arribarán
a otras ignotas canchas
toman ahora el relevo
sin añoranza

Fuerte y rocoso el ánimo
limpia y franca la mirada
dispuesto a afrontar el reto
con esperanza

Mi corazón sin rencor
ignora las asechanzas
eludiendo todo anhelo
de venganza

Con mano tendida ofrezco
espíritu de enseñanza
deseo que mi senda huela
a bienandanza

No importa lo que me llegue
sea tempestad o bonanza
ya que no temo a la muerte
por confianza

Felices años dorados
del olvido la antesala
en los que ejercer no quiero 
la templanza."

viernes, 16 de mayo de 2014

L'últim sospir d'un comiat

L'ànet daurat del meu blasó proclama la seua ànsia de volar, de continuar sempre avant i el meu esperit s'identifica plenament en ell com a paradigma de llibertat.
Ara busca desgranar moment a moment un present que no contemple horisons de futur deixant al darrere una etapa maravellosa de la meua vida que quedarà per sempre en el més profunt del meu cor.

I com el meu cor és de poeta no me he estat de rimar este sonet octosílap que resumix el meu sentiment.



Cóm l'amor lo seny enganya
quan li diu en veus del cor
que la passió que l'esganya
no mai devindrà fredor.

Puix sovint qui t'acompanya
com el teu millor amor
espina serà en l'entranya
de soletat i foscor.

I només si alguna estima
generosa s'aproxima
deixaràs d'estar tot sol.

Acull aquell que t'anima
perque si ajut no escatima 
farà remontar el teu vol.

lunes, 5 de mayo de 2014

Primavera en soledad

Llevo días escuchando los tenues cantos de sirena de la soledad que me acaricia con sus largos dedos reclamando una atención ya dedicada a su muda esencia de forma voluntaria en muy diversas etapas de mi vida.
Por naturaleza soy alma que siempre olvida el pasado y no considera el futuro. Que sólo aspira a vivir el presente de la forma más intensa posible.
En mi relación sentimental con una extraordinaria mujer de la que sigo profundamente enamorado no ha bastado el mutuo amor profesado. En los dos últimos años he intentado sin éxito abrir la espita de la ilusión de un futuro compartido. La ayuda que por parte de mi pareja he tenido para lograrlo ha sido intensa, exquisita e irreprochable, pero finalmente los rasgos de mi esquiva naturaleza no han permitido llegar a buen puerto. Cuando un reto es compartido y no se alcanza no hay vencedores ni vencidos: todos pierden. Pero solo a mí corresponde la responsabilidad de este fracaso contra el que he luchado con todas mis fuerzas. Huérfano de esperanza, un nuevo tiempo me llega. Ahora sólo me queda vivir el día a día mirando hacia mi propio interior abrazado por una soledad, ya vieja conocida. Confío en que ello me permita deshojar todo el abanico de mis sentimientos aunque sea en solitario.
Y como mi forma de expresión preferida es la poesía, con ella zarpa hoy la nave de mi sentir.


"Hoy despiertan entornados
sin voluntad ni dueño
mis ojos torpes de sueño
que miran hacia el jardín
dejando atrás ovillados
sobre el tálamo hogareño
jirones de un vano empeño
baúl de nostalgias sin fin."

"Fuera ríe la primavera
musa de luz y colores 
ofreciendo sus favores
a quien vive en soledad
y en esta hora tempranera
huérfano de otros amores
busca en sus bellos primores
acunar su libertad."

"Las rosas de mi rosal
fueron prenda de esperanza
en aras de la bonanza
que un amor puede ofrecer
pese a su alma de cristal
sin sembrar desesperanza
labrando la confianza
en las huertas del querer."

"Nuevas flores azulinas
cubren con bellos bordados
los tristes tallos quebrados
del rosal de mi jardín.
No quiero mirar sus espinas
ni llorar hechos pasados.
Dejo el futuro a los hados
del presente paladín."