Adeu a Calafell

Dos anys vivint a Calafell han donat per a molt. Per a mi ha estat un temps d'exaltació i canvi que per sempre quedarà gravat al meu cor. He sentit el caliu de les moltes ànimes amigues que han acompanyat la meua activa estada en un lloc noble i acollidor. També he vixcut ací l'agredolça força d'un amor únic i apassionat que no he sabut covar com mereixia.  Al darrere queda aquella que per sempre continuaré estimant en silenci. Ara m'acull una atra vila marinera en la meua terreta natal alacantina. En ella voldria acabar el meu periple vital mirant avant en força i determinació. Així cremaré les ultimes etapes de la meua vida. Sempre en els braços ben oberts al munt de sentiments que tan vius, al darrere queden. Fent servir la poesia, en la rima que seguix va el meu adeu a Calafell.

Canta marinera vila

Arpegis amics del cor

Lliurant-me d'una tristor

Adés goig que al cel s'enfila.

Fanal d'un fallit amor

Eixint ara del teu lloc

Lluntà establiré un nou foc 

Lluerna d'un temps que desfila.

Somis taciturns

Els desenganys acostumen a ser moneda corrent en les nostres vides. Tots els hem vixcut en alguna ocasió. Són ilusions trencades que afonen en un pou de nostàlgies fins que l'aucell de l'oblit remonta el seu vol i retorna la serenitat que permet l'inici d'una nova etapa vital.

Este poema hexasílap d'art major, inclòs al meu llibre “Memòries en valenciana rima” el vaig escriure ya fa uns quants anys i amaga en les seues estrofes el misteri de la premonició. 

Llavors no pensava que a hores d'ara el meu esperit estaria immers en la foscor dels somis taciturns en les ferides obertes esperant una despertada que puga dur-me consol, pau i cura.

Cendres

Cada any a mijans de Juliol se produïx una trobada en la meua família valenciana i enguany no serà una excepció.

Germans, nebots...tots són presents en el Parc de la Pau, un espai integrat en plena naturalea on descansen els cossos dels meus pares.

Una missa en el seu recort rematada pel cant vibrant del Virolai, ensenya religiosa de la meua lleidatana mare, nos conduïx a tots els presents a un estat emocional molt especial. El cor accelera els seus glatits mentres les llàgrimes esvaren galtes avall.

No soc persona que tema a la Parca. Crec que el nostre destí tots el tenim fixat i la seua sentència quan arriba és inapelable. Pero tot i que no se pot escollir, hi ha moltes formes de deixar este món.

Temps arrere vaig deixar escrit de quina forma desijaria fos la meua en el poema "Cendres" publicat en el meu llibre "Memòries en valenciana rima" i que també podeu vore en format vídeo poema acompanyat per una bella melodia del genial Mozart.

"Ulls que miren sense vore

des del llindar de la mort,

mans que agafen nostres mans

buscant la pau i el conhort,

cos que espera l'eixamore

la tenebror d'un sepulcre

vestint un sudari pulcre

que apresona el seu descans.

Si un tal escenari aguarda

¿per qué no busquem atres morts?

be al damunt d'un cim pendent

sentint del vent els acorts,

be en la mar que tot ho guarda,

com aus que volen inquietes

o com peixos que en miquetes

cauen al fondo silent.

No me deixeu dins l'ataüt

quan arribe el meu final,

vull que en cendres m'aventeu

sense cap cerimonial

en qualsevol solitut

de la terra valenciana

i que els vents de tramuntana

m'escampen per tot arreu."

El meu poble

Per a mi les arrels són molt importants i tot i que actualment al meu poble natal ya no tinc cap família mai no he perdut el contacte en el seu entorn. En ell he passat molts estius i el visite tot lo sovint que puc. 

Els meus antepassats directes l'habitaren quasi ininterrompudament per més de 500 anys tal i com documentalment consta en els archius històrics existents, fins que en l'any 1945 i en només 3 anyets d'edat vaig sortir d'ella en companyia dels meus pares.

Per tot això cada any escric alguna cosa barrejant els recorts en el sentiment. Poemes que se publiquen des de fa ya una pila d'anys en la Revista de les Festes de Moros i Cristians d'un Agost que ya s'atansa, 

El que seguix és el d'enguany en format acròstic i rimat en Dècima Espinela clàssica. 

En les terres del llevant

Lluint en roca guardiana

Milenària i sobirana

Es Cocentaina un diamant

Ullant la serra i la plana.

Poble de rancia noblea

Ombrallum de ma infantea

Brandant la creu de fortuna

Lluites hui en la mija lluna

En camps de festa i bellea. 

Deixa`m mirar la mar blava...

La meua novela de 2011 en llengua castellana "Tiempo de Soledad", en la que tant m'identifique, diu al seu final tres coses: que aquell que mira molt de temps cap a la mar s'oblida de tot, que la natural inclinació a la soletat és difícil de domar i que no se pot eixir d'una manifesta individualitat.

Com que tots tres són traços del meu caràcter, no pot estranyar que el pas del temps haja confirmat en la meua persona lo llavors escrit.

També en la poesia trobem molt a sovint el reflex del estoïcisme amagat en lo més fondo de la individualitat del ser humà i un eixemple el tenim en este poema del meu paisà Lluís Guarner (1902-1986) que parla d'una marinera que només volia mirar la mar blava...

"Marinera dels ulls blaus

-diu la Joventut que passa-,

¿no vas a vila a la festa?

Fan ball de toia a la plaça, 

marinera de carn bruna! 

Deixa’m mirar la mar blava...

Marinera dels ulls fixos

-li diu la Vida que passa-, 

cada dia que s’en va 

una il-lusió, és esfullada 

i un neguit ens agullona...

Deixa’m mirar la mar blava.

Marinera d’ulls cansats

-diu la Vellessa que aguarda-, 

les il-lusions ja no tornen 

si un dia fugen de l’ànima; 

res ja esperes, marinera...

Deixa’m mirar la mar blava!

Marinera dels ulls cecs

-diu la Mort, que és arribada-, 

clou ja els teus ulls per a sempre; 

la terra és fossa que aguarda; 

oblida el mar, marinera...

Deixa’m mirar la mar blava!!"

Lluís Guarner (1902-1986)

Galicia

Aunque el Camino de Santiago es recorrido los 365 días del año es a partir de estas fechas cuando recibe la mayor afluencia de peregrinos que con la mirada puesta en el santuario compostelano recorren los muy diversos caminos que a él conducen. La tierra gallega posee unas peculiaridades que la hacen diferente y única que hace años pude vivir en directo haciendo el Camino. En mi libro "Memòries en valenciana rima" las glosé en mi lengua vernácula en un poema cuyas estrofas acompaño y que también podéis visionar en formato videopoema musicado con una preciosa melodía de Scarlatti.

Bella aquarela barroca d'ufanosos atributs

escorç de verdors de ribera orlats d’ocres de cultiu

esguitat pels rulls de plata d'àgils riuets impoluts

que a vora les ries celebren son cónclau definitiu

i espentats per la marea marchen cap a horisons perduts.

Oferint la quieta image de siges endormiscades

ancorades al paisage com navetes terrenals

entre frondes de camèlies i magnolies perfumades

darrere sa creu de pedra respiren pagos rurals

emboscats en la quiescència de boires i de rosades.

Com cíclop que es dessonilla lliberant el frenesí

al dellà de Finisterre s'alça un pèlec enfurit

que despenjant la tramoya del temporal marí

assota en colèric embat els penyascars de granit

assaonant valls i montanyes en acerp hàlit salí.

Si antany fon castro celta, brava terra del rei Breogán,

és enguany símbol de pau, trobada dels molts pelegrins

que des de lluntans territoris a Compostela van

tenaços en transhumància per calçades i camins

per a complir la quimera de fer seu l'anhel més gran.

I en abraçar-se a l'apòstol l’emocionat caminant

al temple un torrent de llàgrimes al cel voldria pujar

puix les penúries vixcudes són ya oblit que vola errant

i aquell que lo seu periple va sense creença iniciar

dins del seu cor sentirà lo foc de la fe crepitant.

Temps de canvis

La nostra vida és moltes voltes com les marcides fulles d'autumne que són joguet del vent sense que res hi pugam fer per a dominar-les. El vent dels canvis és un orage que sovint nos arrossega. Enguany es complixen 50 anys de la meua arribada a Barcelona formant part de la riuada de jóvens que llavors buscàvem construir una vida millor que aquella a que teníem accés en la nostra terra natal.

En els deures fets ara és arribat el moment de tornar ad ella. El meu cabell és més grisós pero m'acompanyen les forces i l'ànim seguix ben ferm. Al darrere queden un munt de vivències i per sobre de tot persones estimades que sempre seran presents al meu cor. Soc persona que sempre mira avant i que no tremola pel futur. Només vull viure el meu present i ho faré tot lo intensament que puga. 

Així ho vol dir la meua poesia.

La quilla trenca implacable 
les ones en dos mitats

espentant la meua nau

cap l'horisó de la mar.

A babor núvols d'angoixa

a estribor la soletat

mentres s'afonen al pèlec

els recorts d'un temps passat

i al cel un blanc de gavines

dibuixen la llibertat.

Puix si una etapa termina

atra creua el fosc llindar

que a llocs incerts encamina

tal com fa l'ànet daurat

de l'assur del meu quarter

que en lo ferm del seu volar

viu, atrevit i obstinat

és metàfora genuïna

de l'instint aventurer

i espill on me vullc mirar.