Anit
llegia la poesia dels poetes de la meua terra i em va sobtar un poema
del Bernat Artola que reflectia el meu estat d'ànim i que no
me resistixc a reproduir en estos dies del adeu a tantes esperances i ilusions.
"Mai
sabré somni d'amor
l'antic
dolor que t'amarga,
ni
el secret amagatall
líric
de la teua gràcia.
Mai
sabré, somni d'amor,
per
on vindrà l'esperança.
Si
pujarà per la senda
fosca
de la barrancada;
si
davallarà dels núvols
enyoradissos
de l'alba.
Mai
sabré, somni d'amor,
per
on vindrà l'esperança.
"Entre
l'ombra i la llum
plena
de por viu l'ànima.
Vol
pujar a l'infinit
per
la serp ondulant de la flama."
Amor
no sospires més.
No
mires capa a la plana.
Ja
venen els núvols d'or
i
l'ombra trista s'amaga.
Ja
ve la cançó d'Abril
i
la trèmula paraula
que
obre les portes del Cel
amb
una doctrina falsa.
Adéu
clavell morenet!
Adéu
olivar de plata!
Amb
les albes de l'amor
ens
ha sobtat l'esperança..."
