L'ocàs
dels frets i boirosos dies de l'hivern i l'arribada de la
primavera acostuma a sembrar la melancolia en l'ànim dels que
ya hem navegat molts anys pel procelós mar de la vida.
D'aquells
que hem vixcut un bon grapat de primaveres i pensem que hi haurà
una que serà la última.
En el
poema que seguix compost el 2009, inclòs al meu llibre
"Memòries en valenciana rima" i que també
podeu vore en format vídeo poema musicat en la molt emotiva
melodia elegíaca del mateix nom del compositor noruec Edward
Grieg, intente reflectir el sentiment d'un vell caminant que afronta a la seua última primavera.
Gris lo cabell i la
pell enfosquida
son tranc alentix el
vell caminant
pel transcurs del
temps l’espenta llanguida
a l’hora que aviva sa
ment transida
buscant-li una eixida
al seu cor errant.
Rebuja el caliu que
du la folgança
i és la natura solaç
per ad ell
el cru de l'hivern el
troba bonança
i anant a l’andola a
son lloure avança
davall de la pluja o
del sol vermell.
Ara va sol, sense cap
companyia,
només dels aucells
l’alegre refil
farà d'escuder en sa
travessia
pel país dels somis i
la fantasia
allà on endevina el
millor asil.
Viure voldria
l’ultima primavera
al caliu de perdudes
sensacions
sembrant en la ment
faules de quimera
llamps de passió que
creuant l'atmosfera
derroquen el mur de
les frustracions.
Confusa ilusió entre
vels d'utopia
bromós espill que la
raó distorsiona
flor revestida de
melancolia
resons que moren en
la lluntania
duent-se uns anhels
que lo cor ambiciona.
Perque quan marche lo
fret hivernal
la sega del temps de
nou fa collita
i el destí en sa
dalla de tall letal
dels somis farà
despulla eternal
ombra fugaç que sideral gravita.
ombra fugaç que sideral gravita.
.
