Ultima primavera

L'ocàs dels frets i boirosos dies de l'hivern i l'arribada de la primavera acostuma a sembrar la melancolia en l'ànim dels que ya hem navegat molts anys pel procelós mar de la vida.

D'aquells que hem vixcut un bon grapat de primaveres i pensem que hi haurà una que serà la última.

En el poema que seguix compost el 2009, inclòs al meu llibre "Memòries en valenciana rima" i que també podeu vore en format vídeo poema musicat en la molt emotiva melodia elegíaca del mateix nom del compositor noruec Edward Grieg, intente reflectir el sentiment d'un vell caminant que afronta a la seua última primavera.

Ultima primavera

Gris lo cabell i la pell enfosquida

son tranc alentix el vell caminant

pel transcurs del temps l’espenta llanguida

a l’hora que aviva sa ment transida

buscant-li una eixida al seu cor errant.

     

Rebuja el caliu que du la folgança

i és la natura solaç per ad ell

el cru de l'hivern el troba bonança

i anant a l’andola a son lloure avança

davall de la pluja o del sol vermell.

Ara va sol, sense cap companyia,

només dels aucells l’alegre refil

farà d'escuder en sa travessia

pel país dels somis i la fantasia

allà on endevina el millor asil. 

Viure voldria l’ultima primavera

al caliu de perdudes sensacions

sembrant en la ment faules de quimera

llamps de passió que creuant l'atmosfera

derroquen el mur de les frustracions.

Confusa ilusió entre vels d'utopia

bromós espill que la raó distorsiona

flor revestida de melancolia

resons que moren en la lluntania

duent-se uns anhels que lo cor ambiciona.

Perque quan marche lo fret hivernal

la sega del temps de nou fa collita

i el destí en sa dalla de tall letal

dels somis farà despulla eternal 
ombra fugaç que sideral gravita.

.