No tots els humans viuen el Nadal ab l'alegria al cor. Els temps canvien i les ànimes descregudes i solitàries aumenten a mesura que creix el nivell d'egoisme d'una humanitat decadent tan competitiva i faltada de valors on el posseir és el que comte.
En este sonet inclòs l'any 2010 en el meu llibre “Memòries en valenciana rima” intente reflectir la realitat d'un lamentable procés que sembla imparable.
"Escampa decembre el seu fret alé
agranant
els barris de la ciutat
en
espasmes d'un eco que devé
agònic
estertor desconsolat.
Solca
el meu anhel l'estuari seré
que
s'acosta als fiords de la soletat
fenent
les boires del foll desenfré
crueltat
i egoisme de l’humanitat.
I
mentres l'angoixa encén son fanal
l'orbe
impassible guarnix el seu niu
en
les garlandes de cerimonial.
Temps
que vivim com a buit carnaval
sense
enyorar del passat un caliu
que
hui és ya només fredor hivernal."
No hay comentarios:
Publicar un comentario