Deixa`m mirar la mar blava...

La meua novela de 2011 en llengua castellana "Tiempo de Soledad", en la que tant m'identifique, diu al seu final tres coses: que aquell que mira molt de temps cap a la mar s'oblida de tot, que la natural inclinació a la soletat és difícil de domar i que no se pot eixir d'una manifesta individualitat.

Com que tots tres són traços del meu caràcter, no pot estranyar que el pas del temps haja confirmat en la meua persona lo llavors escrit.

També en la poesia trobem molt a sovint el reflex del estoïcisme amagat en lo més fondo de la individualitat del ser humà i un eixemple el tenim en este poema del meu paisà Lluís Guarner (1902-1986) que parla d'una marinera que només volia mirar la mar blava...

"Marinera dels ulls blaus

-diu la Joventut que passa-,

¿no vas a vila a la festa?

Fan ball de toia a la plaça, 

marinera de carn bruna! 

Deixa’m mirar la mar blava...

Marinera dels ulls fixos

-li diu la Vida que passa-, 

cada dia que s’en va 

una il-lusió, és esfullada 

i un neguit ens agullona...

Deixa’m mirar la mar blava.

Marinera d’ulls cansats

-diu la Vellessa que aguarda-, 

les il-lusions ja no tornen 

si un dia fugen de l’ànima; 

res ja esperes, marinera...

Deixa’m mirar la mar blava!

Marinera dels ulls cecs

-diu la Mort, que és arribada-, 

clou ja els teus ulls per a sempre; 

la terra és fossa que aguarda; 

oblida el mar, marinera...

Deixa’m mirar la mar blava!!"

Lluís Guarner (1902-1986)

Galicia

Aunque el Camino de Santiago es recorrido los 365 días del año es a partir de estas fechas cuando recibe la mayor afluencia de peregrinos que con la mirada puesta en el santuario compostelano recorren los muy diversos caminos que a él conducen. La tierra gallega posee unas peculiaridades que la hacen diferente y única que hace años pude vivir en directo haciendo el Camino. En mi libro "Memòries en valenciana rima" las glosé en mi lengua vernácula en un poema cuyas estrofas acompaño y que también podéis visionar en formato videopoema musicado con una preciosa melodía de Scarlatti.

Bella aquarela barroca d'ufanosos atributs

escorç de verdors de ribera orlats d’ocres de cultiu

esguitat pels rulls de plata d'àgils riuets impoluts

que a vora les ries celebren son cónclau definitiu

i espentats per la marea marchen cap a horisons perduts.

Oferint la quieta image de siges endormiscades

ancorades al paisage com navetes terrenals

entre frondes de camèlies i magnolies perfumades

darrere sa creu de pedra respiren pagos rurals

emboscats en la quiescència de boires i de rosades.

Com cíclop que es dessonilla lliberant el frenesí

al dellà de Finisterre s'alça un pèlec enfurit

que despenjant la tramoya del temporal marí

assota en colèric embat els penyascars de granit

assaonant valls i montanyes en acerp hàlit salí.

Si antany fon castro celta, brava terra del rei Breogán,

és enguany símbol de pau, trobada dels molts pelegrins

que des de lluntans territoris a Compostela van

tenaços en transhumància per calçades i camins

per a complir la quimera de fer seu l'anhel més gran.

I en abraçar-se a l'apòstol l’emocionat caminant

al temple un torrent de llàgrimes al cel voldria pujar

puix les penúries vixcudes són ya oblit que vola errant

i aquell que lo seu periple va sense creença iniciar

dins del seu cor sentirà lo foc de la fe crepitant.

Temps de canvis

La nostra vida és moltes voltes com les marcides fulles d'autumne que són joguet del vent sense que res hi pugam fer per a dominar-les. El vent dels canvis és un orage que sovint nos arrossega. Enguany es complixen 50 anys de la meua arribada a Barcelona formant part de la riuada de jóvens que llavors buscàvem construir una vida millor que aquella a que teníem accés en la nostra terra natal.

En els deures fets ara és arribat el moment de tornar ad ella. El meu cabell és més grisós pero m'acompanyen les forces i l'ànim seguix ben ferm. Al darrere queden un munt de vivències i per sobre de tot persones estimades que sempre seran presents al meu cor. Soc persona que sempre mira avant i que no tremola pel futur. Només vull viure el meu present i ho faré tot lo intensament que puga. 

Així ho vol dir la meua poesia.

La quilla trenca implacable 
les ones en dos mitats

espentant la meua nau

cap l'horisó de la mar.

A babor núvols d'angoixa

a estribor la soletat

mentres s'afonen al pèlec

els recorts d'un temps passat

i al cel un blanc de gavines

dibuixen la llibertat.

Puix si una etapa termina

atra creua el fosc llindar

que a llocs incerts encamina

tal com fa l'ànet daurat

de l'assur del meu quarter

que en lo ferm del seu volar

viu, atrevit i obstinat

és metàfora genuïna

de l'instint aventurer

i espill on me vullc mirar.