Deixa`m mirar la mar blava...

La meua novela de 2011 en llengua castellana "Tiempo de Soledad", en la que tant m'identifique, diu al seu final tres coses: que aquell que mira molt de temps cap a la mar s'oblida de tot, que la natural inclinació a la soletat és difícil de domar i que no se pot eixir d'una manifesta individualitat.

Com que tots tres són traços del meu caràcter, no pot estranyar que el pas del temps haja confirmat en la meua persona lo llavors escrit.

També en la poesia trobem molt a sovint el reflex del estoïcisme amagat en lo més fondo de la individualitat del ser humà i un eixemple el tenim en este poema del meu paisà Lluís Guarner (1902-1986) que parla d'una marinera que només volia mirar la mar blava...

"Marinera dels ulls blaus

-diu la Joventut que passa-,

¿no vas a vila a la festa?

Fan ball de toia a la plaça, 

marinera de carn bruna! 

Deixa’m mirar la mar blava...

Marinera dels ulls fixos

-li diu la Vida que passa-, 

cada dia que s’en va 

una il-lusió, és esfullada 

i un neguit ens agullona...

Deixa’m mirar la mar blava.

Marinera d’ulls cansats

-diu la Vellessa que aguarda-, 

les il-lusions ja no tornen 

si un dia fugen de l’ànima; 

res ja esperes, marinera...

Deixa’m mirar la mar blava!

Marinera dels ulls cecs

-diu la Mort, que és arribada-, 

clou ja els teus ulls per a sempre; 

la terra és fossa que aguarda; 

oblida el mar, marinera...

Deixa’m mirar la mar blava!!"

Lluís Guarner (1902-1986)