Adeu a Calafell

Dos anys vivint a Calafell han donat per a molt. Per a mi ha estat un temps d'exaltació i canvi que per sempre quedarà gravat al meu cor. He sentit el caliu de les moltes ànimes amigues que han acompanyat la meua activa estada en un lloc noble i acollidor. També he vixcut ací l'agredolça força d'un amor únic i apassionat que no he sabut covar com mereixia.  Al darrere queda aquella que per sempre continuaré estimant en silenci. Ara m'acull una atra vila marinera en la meua terreta natal alacantina. En ella voldria acabar el meu periple vital mirant avant en força i determinació. Així cremaré les ultimes etapes de la meua vida. Sempre en els braços ben oberts al munt de sentiments que tan vius, al darrere queden. Fent servir la poesia, en la rima que seguix va el meu adeu a Calafell.

Canta marinera vila

Arpegis amics del cor

Lliurant-me d'una tristor

Adés goig que al cel s'enfila.

Fanal d'un fallit amor

Eixint ara del teu lloc

Lluntà establiré un nou foc 

Lluerna d'un temps que desfila.

Somis taciturns

Els desenganys acostumen a ser moneda corrent en les nostres vides. Tots els hem vixcut en alguna ocasió. Són ilusions trencades que afonen en un pou de nostàlgies fins que l'aucell de l'oblit remonta el seu vol i retorna la serenitat que permet l'inici d'una nova etapa vital.

Este poema hexasílap d'art major, inclòs al meu llibre “Memòries en valenciana rima” el vaig escriure ya fa uns quants anys i amaga en les seues estrofes el misteri de la premonició. 

Llavors no pensava que a hores d'ara el meu esperit estaria immers en la foscor dels somis taciturns en les ferides obertes esperant una despertada que puga dur-me consol, pau i cura.

Cendres

Cada any a mijans de Juliol se produïx una trobada en la meua família valenciana i enguany no serà una excepció.

Germans, nebots...tots són presents en el Parc de la Pau, un espai integrat en plena naturalea on descansen els cossos dels meus pares.

Una missa en el seu recort rematada pel cant vibrant del Virolai, ensenya religiosa de la meua lleidatana mare, nos conduïx a tots els presents a un estat emocional molt especial. El cor accelera els seus glatits mentres les llàgrimes esvaren galtes avall.

No soc persona que tema a la Parca. Crec que el nostre destí tots el tenim fixat i la seua sentència quan arriba és inapelable. Pero tot i que no se pot escollir, hi ha moltes formes de deixar este món.

Temps arrere vaig deixar escrit de quina forma desijaria fos la meua en el poema "Cendres" publicat en el meu llibre "Memòries en valenciana rima" i que també podeu vore en format vídeo poema acompanyat per una bella melodia del genial Mozart.

"Ulls que miren sense vore

des del llindar de la mort,

mans que agafen nostres mans

buscant la pau i el conhort,

cos que espera l'eixamore

la tenebror d'un sepulcre

vestint un sudari pulcre

que apresona el seu descans.

Si un tal escenari aguarda

¿per qué no busquem atres morts?

be al damunt d'un cim pendent

sentint del vent els acorts,

be en la mar que tot ho guarda,

com aus que volen inquietes

o com peixos que en miquetes

cauen al fondo silent.

No me deixeu dins l'ataüt

quan arribe el meu final,

vull que en cendres m'aventeu

sense cap cerimonial

en qualsevol solitut

de la terra valenciana

i que els vents de tramuntana

m'escampen per tot arreu."

El meu poble

Per a mi les arrels són molt importants i tot i que actualment al meu poble natal ya no tinc cap família mai no he perdut el contacte en el seu entorn. En ell he passat molts estius i el visite tot lo sovint que puc. 

Els meus antepassats directes l'habitaren quasi ininterrompudament per més de 500 anys tal i com documentalment consta en els archius històrics existents, fins que en l'any 1945 i en només 3 anyets d'edat vaig sortir d'ella en companyia dels meus pares.

Per tot això cada any escric alguna cosa barrejant els recorts en el sentiment. Poemes que se publiquen des de fa ya una pila d'anys en la Revista de les Festes de Moros i Cristians d'un Agost que ya s'atansa, 

El que seguix és el d'enguany en format acròstic i rimat en Dècima Espinela clàssica. 

En les terres del llevant

Lluint en roca guardiana

Milenària i sobirana

Es Cocentaina un diamant

Ullant la serra i la plana.

Poble de rancia noblea

Ombrallum de ma infantea

Brandant la creu de fortuna

Lluites hui en la mija lluna

En camps de festa i bellea.