Somis taciturns

Els desenganys acostumen a ser moneda corrent en les nostres vides. Tots els hem vixcut en alguna ocasió. Són ilusions trencades que afonen en un pou de nostàlgies fins que l'aucell de l'oblit remonta el seu vol i retorna la serenitat que permet l'inici d'una nova etapa vital.

Este poema hexasílap d'art major, inclòs al meu llibre “Memòries en valenciana rima” el vaig escriure ya fa uns quants anys i amaga en les seues estrofes el misteri de la premonició. 

Llavors no pensava que a hores d'ara el meu esperit estaria immers en la foscor dels somis taciturns en les ferides obertes esperant una despertada que puga dur-me consol, pau i cura.

"En l'amagada albereda del barri dels desenganys

no es troben fanals d'esperança allumenant ilusions

només ombres que deambulen pels seus desolats racons

i que els vents pronte arrosseguen duent-se nostàlgies i planys.

Profetes de lo venidor i espills del temps esvanit

aterren somis taciturns llacerats per despertades

evocacions angoixoses d’unes nits atormentades

que mesclen el vi dels recorts en l'aiguardent de l'oblit.

Recorden vigílies d'estiu al solaç dels sons subtils

del vell concert de silencis interpretat per la nit 

en l’enardida presència del dolç aroma esbargit

per l'alé de mareselves i el blanc de narts i gesmils.

Somis que van per la senda del sospir i de la queixa

despertant endormiscades ansietats primaverals

calius de vana enyorança dels deliris passionals

atés que la ment no abandona allò que entre plors es deixa.

I quan l'hivern auster inflama el seu esmortit braser

estenent pel firmament plecs de crepusculars ombrades

ya busca l'aucell de l'oblit unes noves despertades

puix res de pijor no existix que el no res que mai va ser."