Cendres

Cada any a mijans de Juliol se produïx una trobada en la meua família valenciana i enguany no serà una excepció.

Germans, nebots...tots són presents en el Parc de la Pau, un espai integrat en plena naturalea on descansen els cossos dels meus pares.

Una missa en el seu recort rematada pel cant vibrant del Virolai, ensenya religiosa de la meua lleidatana mare, nos conduïx a tots els presents a un estat emocional molt especial. El cor accelera els seus glatits mentres les llàgrimes esvaren galtes avall.

No soc persona que tema a la Parca. Crec que el nostre destí tots el tenim fixat i la seua sentència quan arriba és inapelable. Pero tot i que no se pot escollir, hi ha moltes formes de deixar este món.

Temps arrere vaig deixar escrit de quina forma desijaria fos la meua en el poema "Cendres" publicat en el meu llibre "Memòries en valenciana rima" i que també podeu vore en format vídeo poema acompanyat per una bella melodia del genial Mozart.

"Ulls que miren sense vore

des del llindar de la mort,

mans que agafen nostres mans

buscant la pau i el conhort,

cos que espera l'eixamore

la tenebror d'un sepulcre

vestint un sudari pulcre

que apresona el seu descans.

Si un tal escenari aguarda

¿per qué no busquem atres morts?

be al damunt d'un cim pendent

sentint del vent els acorts,

be en la mar que tot ho guarda,

com aus que volen inquietes

o com peixos que en miquetes

cauen al fondo silent.

No me deixeu dins l'ataüt

quan arribe el meu final,

vull que en cendres m'aventeu

sense cap cerimonial

en qualsevol solitut

de la terra valenciana

i que els vents de tramuntana

m'escampen per tot arreu."